La Dictadura De Primo De Rivera (1923 - 1930)

- El dictador espanyol era militar (a diferència de Salazar o Mussolini, que eren civils)

- La ideologia de Primo de Ribera no era feixista i provenia del regeneracionisme. Era més bé una mescla d'autoritarisme, militarista, regeneracionisme i paternalisme (rebutjava el catalanisme).

- Era més tolerant amb l'oposició, no intentava controlar tots els àmbits de la societat.

Malgrat es va presentar com un dictador per una etapa transitòria i breu, en principi tres mesos, va durar set anys i dos governs: un directori militar (1923 - 1925) i un directori civil (1925 - 1930).

Després va ser substituit per Berenguer i Aznar (1930-31, la Dictablanda).

Es va mantenir en l'Espanya rural i entre els membres de la burgesia industrial i financera, els sectors més conservadors que es mostraven oberts a que un govern autoritari i centralista solucionés els problemes d'ordre públic, inestabilitat política i la Guerra del Marroc.

L'oposició representava les classes mitjanes de les ciutats, els estudiants i els intel·lectuals (Ortega y Gasset, Unamuno). També els nacionalismes perifèrics gallec, basc i català, que els va empènyer cap al republicanisme.

Els sectors més radicals del moviment obrer es van reprimir (CNT, PCE) mentre que als socialistes se'ls tractava amb més benevolència (PSOE, UGT: que van donar suport a la dictadura fins 1929).

Fou un intent de provocar la caiguda de la Dictadura militar mitjançant una invasió de militants de d'Estat Català, dirigida per Francesc Macià.

Va ser sufocada per la policia francesa.

Durant els anys 1923-24, va dissoldre tots els ajuntaments i diputacions provincials i es van substituir per delegats aliats de la dictadura.

Això va comportar un nou caciquisme controlat per autoritats.

1924, Un moviment polític que reunia principalment sectors conservadors que donaven suport al règim (provocà u nou caciquisme).

Aquesta no funcionà com una entitat feixista sinó més bé com una entitat circumstancial i oportunista lligada a l'administració.

Altra partits polítics no foren dissolts.

Compartia amb ells la voluntat regeneracionista, alguns sectors de la Lliga (burgesos) li donaren suport.

Però, en realitat, Primo adoptà una política centralista i anticatalanista: prohibició del català, persecució de les institucions culturals catalanes i manifestacions com els jocs florals, supressió de la Mancomunitat de Catalunya (1901 - 1925).

Aquesta política radicalitzà el catalanisme.

Es va proposar restablir-lo (degut a l'increment de nombre de vagues des de 1917, fou un dels principals motius del cop d'estat).

Amb el nomenament de militars com a governadors civils i la implantació de l'estat de guerra es va trencar amb l'onada d'atemptats, vagues i protestes obreres.

La repressió es centrà en el CNT i PCE.

El Sometent (milícia civil catalana) s'estengué per tot l'Estat.

Fou un dels principals èxits de la Dictadura.

El 1924-25, Abd el-Krim llançà una nova ofensiva que provocà una nova derrota espanyola però cometé l'error d'atacar també el territori sobre el protectorat francès.

Aquest fet facilità un col·laboració entre França i Espanya i, al 1926, Abd el-Krim es va rendir.

Es va interrompre la investigació de l'informe Picasso.

1er. Inetervencionisme estatal. Amb la intervenció de l'Estat a l'economia i l'augment de la despesa pública, es va voler impulsar la producció i la modernització de les infraestructures.

2n. Promoció de la indústria. (Consell d'Economia Nacional)

3er. Realització d'obres públiques, com carreteres i obres hidràuliques (embassaments, carreteres, xarxes ferroviàries...)

4t. La política financera fou molt deficient. Emissió de deute públic i rebuig de les reformes fiscals (que haurien permès fer front a l'augment de les despeses estatals) --> Increment del dèficit fiscal.

5è. Política Fiscal. S'adopten reformes de caràcter paternalista, es promulgà el codi de treball (1926), assegurances per a la maternitat i subsidis per families nombroses. Es creen comitès paritaris.

a) El Moviment obrer. No representà un problema greu, el nº de vagues i atemptats es reduí.

b) Els republicans. Crearen l'Aliança Republicana que integrava el Partit Republicà Radical i Acció Republicana.

c) Els nacionalistes catalans radicals, que reaccionaren a la política anti-catalanista de Primo de Rivera amb accions armades (Prats de Molló).

d) Una part de l'exèrcit. (Sanjuanada, 1926)

e) Els intel·lectuals i els estudiants. Al principi es mantigueren expectants però després es distanciaren (Unamuno).

L'oposició creixent i la crisi econòmica (1929, devaluació de la pesseta) va fer que l'any 1930 Primo de Rivera dimitís i s'exiliés a París.

Va ser substituit pel general Berenguer (la dictablanda) i l'almirall Aznar.

Però finalment, amb la CNT reconstruint-se, la UGT i el PSOE s'oposaven a la monarquia. El republicanisme i els nacionalismes perifèrics en posaren d'acord per instaurar la republica en el pacte de Sant Sebastià (1930).