La Revolució Liberal T1

Va ser un sistema de govern utilitzat a gran part d’Europa, principalment als segles XVII i XVIII, que es caracteritzava per tenir una població estancada, una economia agrària de tipus feudal-senyorial en pugna amb un incipient capitalisme comercial, una societat estamental i un sistema polític absolutista (monarquia absoluta).

Va ser el moviment de la Il·lustració la principal instigadora per a les revolucions liberals-burgeses contra l’Antic Règim que van transformar radicalment la societat.

El canvi de règim va consistir en substituir la monarquia absoluta, una economia feudal, de base agrària i rural, i una societat estamental per una monarquia constitucional, una economia capitalista, de base industrial i urbana, i una societat classista.

Degut a l’execució de Lluís XVI, familiar llunyà de Carles IV, aquest va declarar la guerra a França l’any 1793. El conflicte entre el dos països es va localitzar només a territori català, on es va conèixer amb el nom de la Gran Guerra (1793 - 1795).

La Gran Guerra va tenir una duració de 1793 fins a 1795, on es va finalitzar gràcies a l’acord de la pau de Basilea.

El tractat de Fontainebleau va ser un dels acord entre Espanya i França (1807), firmat per Godoy i Napoleó, que tenia oficialment per objectiu repartir-se Portugal i les extenses possessions ultramarines.

El motí D’Aranjuez va ser una revolució instigada per Ferran VII, hereu de Carles IV, contra el seu pare amb l’objectiu de ser coronat malgrat que, al final, ambdós van ser destituïts i obligats a abdicar per part de Napoleó, que va posar al tron al seu germà.

L’Estatut de Baiona de 1808 va ser el primer text constitucional espanyol, malgrat que aquest sol asignar-se a la Constitució de Cadis de 1812. Amb aquest Estatut, Napoleó va tenir l’objectiu d’institucionalitzar un règim autoritari, amb cert reconeixement bàsic de llibertats.

El terme d’”afrancesat” va ser utilitzat principalment durant la invasió francesa a Espanya per referir-se a aquells que seguien les costums o modes franceses i, fins i tot també, les connotacions polítiques i el pensament revolucionari.

Les Juntes van néixer a partir dels revoltats que no estaven a favor del nou rei (Josep I) i, davant l’absència d’un poder legítim, aquestes Juntes es van anar constituint en tots els territoris integrades per persones que provenien dels municipis o institucions diverses.

La Guerra del Francès va tenir una duració des del 2 de maig de 1808 fins el 17 d’abril de 1814.

La Junta Suprema Central, creada el setembre de 1808, va assumir la regència mentres Ferran VII es trobava a França. Les tasques principals que es van proposar a la Junta van ser: fomentar la creació de noves Juntes, dirigir els afers públics, combatre els francesos i redactar una constitució per al Regne.

El bàndol dels resistents es va subdividir en els grups següents: liberals i absolutistes. Els liberals pretenien un règim polític basat en les idees de la Revolució Francesa, però independent del domini napoleònic. Els absolutistes, en canvi, veien en Josep I les idees que ells combatien en nom de la tradició o dels seus interessos com a integrants de grups socials privilegiats (noblesa i clergat).

La Constitució de Cadis va ser proclamada el 19 de març de 1812, va ser la primera democràtica de la història d’Espanya. En ella, s’incloïa una declaració de drets humans, el reconeixement de les llibertats polítiques (d’expressió, d’associació i de participació), el dret a vot en homes més grans de 25 anys i l’establiment de la divisió de poders (executiu, legislatiu i judicial). Establia també un règim polític de monarquia parlamentària.
Juntament amb la Constitució es van llançar diversos decrets per acabar amb l’Antic Règim com, per exemple, la supressió de les jurisdiccions feudals, el fonament de l’agricultura i de la ramaderia, l’abolició dels gremis per potenciar la indústria, el nou sistema impositiu, etc.

Va ser un document, redactat per un grup de seixanta-nou diputats d’ideologia absolutista de les Corts de Cadis, que van lliurar a Ferran VII. Al document li demanaven la restauració de la monarquia absoluta i l’abolició de la Constitució. Ferran VII va acceptar la proposta el 4 de maig de 1814 (primera reacció absolutista).
El nom d’aquest document és deu a que, a la primera frase d’aquest, es feia referència a un antic costum d’aquest poble.

La 1ª Reacció Absolutista va començar el 4 de maig de 1814, on Ferran VII va restaurar la monarquia absoluta i va abolir la Constitució de 1812. Aquesta reacció va tenir lloc de 1814 fins 1819, on van succeir una sèrie d’aixecaments armats, protagonitzats per sectors militars partidaris de la Constitució de 1812, que van fracasar.

Al 1820, Rafael Riego, tinent coronel que comandava un destacament que havia de partir cap a les colònies americanes, va triomfar en un cop d’estat. Riego va tornar a proclamar la Constitució de Cadis l’1 de gener de 1820. Algunes ciutats com Corunya i Barcelona també es van unir a la insurrecció i, Ferran VII, veient-se vençut, no va tenir més remei que acceptar la derrota. Així va començar el període del Trienni Liberal (1820-1823).

El final del Trienni Liberal va ser fruit d’una acció combinada entre els agents de Ferran VII -que va demanar ajut a les potències europees, especialment França i Àustria-, i els sectors absolutistes del país, que van tramar un complot. Un exèrcit francès (Cent Mil Fills de Sant Lluís), va travessar la frontera i va recórrer tot el país, perseguint el govern liberal, que s’havia refugiat a Cadis.
Arran del cop d’estat donat pel mateix Ferran VII, va començar la 2ª Restauració absolutista.

Al 1818, els personatges que van tenir més importància al procés d’independència dels territoris espanyols a Amèrica van ser Símon Bolívar (Veneçuela) i José de San Martín (Argentina, Xile i Perú).

Durant el període de 1823-1833 va tenir lloc la 2ª Restauració absolutista o, també coneguda com, Dècada Ominosa. Correspon a l’última fase de regnat de Ferran VII darrere els anys del Trienni Liberal.

L’escriptor que va descriure amb més exactitud els principals episodis del s. XIX espanyol va ser Benito Pérez Galdós, novelista, dramaturg, cronista i polític espanyol. La seva obra més important és Episodios Nacionales, una col·lecció de quaranta-sis noveles redactades entre 1872 i 1912.

A l’hora de la mort de Ferran VII, hi havia el problema de que Ferran no va tenir fills, sinó una filla, Isabel. Llavors, segons la llei (Llei sàlica), les dones no podien regnar. Això deixava al germà d’en Ferran, Carles Mª Isidre, via lliure per heretar el tron. Però va ser abans de la seva mort que, Ferran VII, va canviar la llei i va crear una nova per a que la seva filla pogués ser reina (La pragmática sanción). A partir de llavors, s’inicia tot una sèrie de guerres civils entre partidaris d’Isabel (liberals) i partidaris de Carles.

La primera regent, que consta des de l’any 1833 fins el 1840, va ser la vídua de Ferran VII, mare d’Isabel, Maria Cristina.

L’Estatut Reial, redactat al 1834, va ser una carta preconstitucional, feta pels liberals, on s’iniciava un procés d’implantació de les llibertats polítiques, malgrat que el poder autèntic continuava a mans de la regent.

Els liberals es van dividir entre progressistes i moderats. La principal diferència entre aquests dos grups era que, els primers, estaven a favor de la sobirania nacional (el poder en mans del poble), mentres que els segons es basaven en un principi de sobirania entre la Corona i les Corts.

Els carlistes van sorgir a partir dels bàndols més intransigent de tota Espanya, és a dir, van ser els absolutistes els que donaven suport a aquest moviment. Aquests estaven en contra del testament deixat per Ferran VII (on deia que la corona la heretaria la seva filla, Isabel), i preferien que regnés el seu germà, Carles Mª Isidre.

La Constitució de 1837 va ser redactada basant-se a la de 1812 però més moderada. En aquest marc constitucional es van establir lleis revolucionàries, com ara la supressió de l’obligació de pagar delmes a l'Església, l’eliminació de gran part de les duanes interiors, la desamortització o venda en subhasta dels béns patrimonials embargats a l’Església i la supressió dels gremis per afavorir el creixement de la indústria.

La desamortització va consistir en la desvinculació de terres, mitjançant les oportunes mesures legislatives que permitien la seva venda. En alguns casos la desamortització duia aparellada l’expropiació dels béns desamortitzats.
La primera desamortització va ser promulgada per part de Mendizábal l’any 1836, amb els principals objectius de suprimir les ordes monàstics (menys aquells dedicats a l’ensenyament o assistència mèdica) i l’expropiació dels seus béns declarant-los béns nacionals.
La segona desamortització va ser per part del general Pascual Madoz l’any 1855, on aquí, es posaven en venda els béns del clero regular i secular que haguessin quedat sense vendre en les desamortitzacions anteriors. Però sobretot, es van veure afectats per primera vegada els béns de l’Estat, dels Ordes Militars (lligades a la religió), les institucions de beneficència i ensenyament, els béns municipals i comunals i qualssevol altres pertanyents a mans mortes.

El lliurecanvisme és una doctrina econòmica que atacava l’existència d’aranzels per facilitar la lliure circulació de mercaderies. Llavors, la indústria tèxtil catalana es veia en perill davant l’entrada de les mercaderies angleses, que tenien més qualitat i eren més barates. Davant la possibilitat de perdre la competència contra altres països i perdre així molt diners, Catalunya, malgrat ser majoritàriament liberal, va rebutjar aquests sistema econòmic.

Els furs van ser un conjunt de lleis jurídiques, compilacions de lleis atorgades pel rei o d’origen consuetudinari, donat a un municipi, regió o localitat, diferenciant-se així de la resta de la nació. Espartero va voler eliminar-los per així unificar més el país.

- Primera guerra carlina (1833 - 1840): els carlins es van fer forts al nord de la Península. Dirigits per Ramón Cabrera, van voler conquistar Madrid el 1837 però van ser derrotats per l’exèrcit isabelí, comandat per Espartero. Carles Mª Isidre va fugir a França.
Segona guerra carlina o Guerra dels Matiners (1846 - 1849): iniciada a Catalunya per part dels partidaris del fill de Carles V, Carles VI. Dirigits per Cabrera, un altre cop, al arribar les tropes carlines a Barcelona, van ser derrotats per liberals.
Tercera guerra carlina (1872 - 1876): Es va localitzar a Catalunya, País Basc i Navarra. Els carlins van arribar a conquistar algunes zones com Olot, Estella i Seu d’Urgell però, una vegada més, l’exèrcit liberal va sufocar la insurrecció.
Les principals conseqüències de les guerres va ser la desfeta indirecte d’un model d’Estat no centralista, els militars van arribar a intervenir a la política (Espartero, Narváez) i un llast econòmic important degut a la manutenció d’un exèrcit

Després d’acabar el Bienni Progressista, el moderat Narváez va ser situat de nou al capdavant del govern recolzat per tres sectors socials: l’Església, els terratinents i els militars conservadors. A més a més, durant aquests anys es van anar succeint Narváez i O'Donnell, aquests darrer més moderat que abans.

Entre les accions dels governs durant aquests període destaquen la paralització de la desamortització de 1855, el reconeixement a l'Església de moltes de les seves prerrogatives tradicionals, la repressió de la Guàrdia Civil, contra les revoltes camperoles i l’establiment de pràctiques electorals que van corrompre el sistema democràtic.

Va haver-hi molta prosperitat durant el període de 1858 a 1863, que va coincidir amb el govern de O'Donnell, conegut com el Govern llarg. Aquests es va beneficiar de bones collites i d’expansió comercial, gràcies a les bases colonials de Cuba i Filipines. A més, aquells anys, la guerra de Secessió dels Estats Units va afavorir l’exportació de productes espanyols.

Amb la política poc democràtica de Narváez es van marginar els sectors més progressistes, integrats per organitzacions obreres (caciquisme). Per aquesta raó un grup de polítics demòcrates i progressistes es van reunir a la ciutat belga d'Ostende (1866) i van signar un pacte que incloïa un acord per destronar Isabel II i crear les Juntes Revolucionàries que organitzesin les masses populars, molt descontentes de la situació social i política.

Al setembre de 1868, l’armada espanyola atracada a Cadis es va alçar en armes contra la monarquia d’Isabel II. La revolució es va estendre ràpidament i, també gràcies a les Juntes Revolucionàries, el que inicialment va ser un pronunciament militar, es va transformar en tot un moviment revolucionari. La revolució es va nombrar La Gloriosa, va triomfar.

Els revolucionaris van ser encapçalats pels generals Francisco Serrano i Joan Prim, que, després del triomf de La Gloriosa, van convocar eleccions per a què les Corts redactessin una nova Constitució.

Les principals característiques que presentava la Constitució del 1869 o Carta Magna eren:
- Establir el sufragi universal, tot i que únicament a la població masculina.
- Garantir les llibertats d'expressió i de premsa, de reunió i d'associació.
- Declarar la aconfessionalitat de l’Estat i la llibertat de culte.
- Mantenir la monarquia com a forma d’estat.

Amadeu I, relatiu a la casa reial que havia dut a terme la unificació italiana, va assumir el paper de monarca constitucional a Espanya durant aquests dos anys. No va durar massa degut a què es trobava amb molts problemes polítics a l’Estat.
El primer en oferir-li el tron va ser el general Prim, que va morir pocs dies abans de l’arribada d’Amadeu a Madrid, assassinat per sis trabucaires.

Amb l’abdicació d’Amadeu els sectors republicans van convèncer els diputats per proclamar una República. I així va ser: l’11 de febrer de 1873, les Corts, en sessió conjunta del Senat i el Congrés, van votar la majoria per una república on el primer president d’aquesta va ser el català Estanislau Figueras.

Els principals problemes que es va trobar la 1ª República van ser, d’una banda, que no hi havia prou polítics convençuts del republicanisme i, de l’altra, els sectors populars mai no hi van confiar. A més, sempre va tenir en contra grups clarament hostils, com ara polítics autoritaris i conservadors de la dècada anterior, bona part de la jerarquia eclesiàstica i els carlins.

Els republicans es van dividir en dos faccions: federalistes i unitaris.
Els federalistes defensaven la realització d’un sistema de pactes entre els pobles que dugués a la creació d’un nou ordre mundial. El seu gran ideòleg a Espanya va ser el republicà Pi i Margall.
Els unitaris, per una altra banda, defendien un Estat on el poder només existís en un sol centre d’autoritat que estengués el seu accionar al llarg de tot el territori del respectiu Estat.

Durant l’any que va durar la República, van succeir quatre presidents, Estanislau Figueras, Francesc Pi i Margall, Nicolás Salmerón i Emilio Castelar, on cap d’aquests va aconseguir fer-se amb les regnes del poder.

El 3 de gener de 1874, el general Manuel Pavía, capità general de Madrid, va entrar amb les tropes al congrés, el va dissoldre i va lliurar el poder al general Francisco Serrano. Llavors, desde gener fins desembre, aquest va governar dictatorialment fins que, el 29 de desembre de 1874, amb el cop d’Estat del general Arsenio Martínez es va restaurar la monarquia en favor d’Alfons XII, fill d’Isabel II.

Les bullangues o revoltes populars, van ser moviments populars del s. XIX, protagonitzades per obrers de les principals ciutats, especialment Barcelona, on reivindicaven millores per la seva feina.